diumenge, 20 febrer de 2011

Poema. De Ramon Minoves, nascut a L'Hospitalet l'any 1950.
Havent tornat a l’indret on vaig néixer,
sense reconèixer-lo

A l’Hospitalet

Jo tinc per cert que vaig néixer un capvespre
d’un fred hivern, a l’esquena del món,
vora d’un camp i del mur d’una fàbrica,
al si d’un mas que llanguia del tot.
Era l’instant en què un món es moria
enmig del part d’uns estranys horitzons.

Vull recordar la trobada dels segles
reconeguts cadascun pel seu torn:
el vell ferrer que ferrava peülles
i el traginer que tornava del Born
i el Metro Blau allà dalt la Torrassa
i el Carrilet que passava a migjorn.

Tot era un munt de barrija-barreja
on el pecat s’abraçava a la creu,
vespes, sis-cents i feixucs autobusos,
carros, cavalls i espardenyes als peus,
els camions avançant les tartranes
i el cant del grill barrejat amb les veus.

Vull recordar els solars amb deixalles,
amb alt herbei i amb infants joganers,
camins amb serps, sargantanes mandroses
i torts carrers, amb comerços i gent,
pisos en blocs de famílies obreres,
masos coberts per les heures del temps,
urc català, cante hondo i guitarres,
aiguabarreig de rius i calents.

El porxo gran de ca meva guardava
gra de moresc i garrofes i flors,
conills porucs i tot d’ànecs fatxendes,
cavalls de tir amb mirada de plor,
el taciturn anar fent d’algun moss
i els vans lladrucs, a la lluna, d’un gos.

Mai no vist uns instants de bellesa
com els d’allí, on vaig viure d’infant:
la lluna gran , pentinant les figueres
en el moment de les ombres fragants
i els borinots festejant les glicines
aquells matins de cel blau esclatant.

Mai no he vist unes postes més belles
Entre els canyars amagant l’horitzó,
cels encantats que la tarda daurava
i núvols roigs en un mòbil plafó.
Mai no he sentit un perfum com la terra
quan l’han regada a la posta de sol.

Mai no he vist més mesquina lletgesa
com la d’aquells horitzons d’arraval,
els fanguissars, romagueres i ortigues,
fàbriques greus i carrers sense asfalt,
colles de nit amb cançons de borratxo,
freds ganivets amb baralles de bar.

Il•lustres clans, amb mesquines històries,
nats del no-res, de benvendre solars,
i el crit del vent entre els erms de la tarda
i el tímid llum, trontollant allà dalt.
Mai no he vist més mesquina lletgesa
com la d’aquells horitzons d’arraval.

Sóc fronterer, d’aquest món de barreja
que ha ben marcat tot el meu tarannà.
Sóc de pagès, de cultius fets per l’aigua,
no gaire lluny de l vinyet de secà.
Sóc de ciutat, del suburbi més xava.
Sóc ben mestís, i el més pur català.

Des de ma llar em mirava la forma
de Montjuïc, fixa onada irreal,
i el pla tapís de conreus de Marina
i els quatre pins del petit carenal.
Jo sóc del pla, més, arran de muntanya,
de terra endins, però amb brisa de mar.
Jo sóc del camp que la vila endevina,
barceloní, amb brins d’herba al calçat.

II

Ara he tornat en aquell escenari
i m’he perdut tot buscant un carrer.
La gran ciutat va engolir-se la terra,
gent i ciment fan sentir-me estranger.
Ara he tornat en aquell escenari
i m’he perdut tot buscant un carrer.

No sóc aquell que, de lluny, torna a aquí.
Vinc de més lluny, car jo vinc del passat.
Si sempre es pot retornar pels camins,
En canvi no, contra el temps cavalcar.
Ja no existeix el meu poble d’infant,
Aquell indret va deixar d’existir.
Car si el meu món és una ombra distant
ja no tinc lloc. Només tinc el camí.

Jo tinc per cert que vaig néixer un capvespre
d’un fred hivern, a l’esquena del món,
vora del camp i del mur d’una fàbrica,
al si d’un mas que llanguia del tot.
Era l’instant en què un món es moria,
enmig del part d’uns estranys horitzons.

dilluns, 4 octubre de 2010

A partir d'ara jo beure Moritz

Catalunya i el catalanisme continuen sent l'objectiu predilecte de
l'armada mediàtica madrilenya.
Cada dia col•leccionen nous enemics. Cada català és un dimoni en
potència i ells fan d'àngel exterminador. Aquest mes la
víctima propiciatòria és la cervesa Moritz .
Por tierra, mar y aire -és a dir, des de la televisió, la ràdio i la premsa-, els mitjans de comunicació de la gran capital han començat a disparar contra els propietaris de la marca 'catalana', 'per haver subvencionat la Plataforma per la Llengua' (organització que treballa des de l'any 1993 per garantir la presència a ple dret de la llengua catalana a tots els àmbits) Com podeu comprovar és tracta realment d'una organització força perillosa, ara el gran perill és la Plataforma per la Llengua i la cervesa Moritz, que etiqueta 'exclusivament en català'. (es comença per aquí i ves a saber com es pot acabar......)
La família cervesera ha fet una nota pública en què surten al pas contra la campanya i proclamen 'el profund compromís amb Catalunya des de 1856
'Per això donen suport en la mesura de les seves possibilitats a diverses iniciatives adreçades a la normalització de l'ús del català i a la cultura catalana.
Com els fabricants afirmen, Moritz etiqueta en català 'perquè és l' idioma propi del país en el qual té l'origen, la seu social i el cent per cent ( o gairebé) del mercat'.
Que n'és de difícil, ser normal...
i si t'agrada la cervesa, ja ho saps!
...i si no t'agrada...... ( també en beus, un glopet.... ) !!!!
que collons,

dissabte, 5 juny de 2010

Felicitats TV3

Adéu, Espanya?
El documental que el passat dijous dia 3 de Juny, varem poder veure a TV3, va ser el programa més vist del dia i ha deixat clar de manera evident, que cada vegada més, la possibilitat de trobar un camí que superi l’encaix nacional de Catalunya amb Espanya interessa a la població del nostre país.
El documental compara la realitat de Groenlàndia, Escòcia i el Quebec amb la de Catalunya. El documental es pregunta si la independència és democràtica i si els processos d’independència, avalats per una majoria de la població, han de ser emparats sota les lleis establertes, o poden ser fruit d’un pacte i una negociació amb l’estat central.
Altres elements que es dedueixen del programa, és la viabilitat econòmica de la independència i la reacció de la Unió Europea davant la incorporació de nous estats.
Estem en temps de reflexió sobre el nostre futur nacional. Pendents de la sentencia de TC sobre l’estatut, la independència es presenta com l’opció més necessària per sortir de l’atzucac on estem posats, el federalisme defensat per molts s’ha demostrat una autentica utopia, l'Espanya plural de Zapatero ja s’ha acabat i de la de Rajoy, per la nostra salut mental val més no parlar-ne.
Ens calen noves eines per tirar endavant i posar-les al servei de les classes populars del nostre país, perquè ben segur que la nostra lluita per l’alliberament nacional , social i personal , tan mateix és indestriable de l’objectiu d’aconseguir un planeta molt més just i fraternal.

dissabte, 17 abril de 2010

Adeu Espanya

Després del patètic paper que una vegada mes ha fet el Tribunal Constitucional, crec que cal donar per acabada la possibilitat de què l’encaix i l’entesa amb Espanya , és possible, cada vegada esta més clar que Espanya no ens vol com nosaltres volem ser.
Ha arribat el moment de dir-li als Espanyols, que val mes ser bons, veïns , que germans mal avinguts, el menys preu que pateix Catalunya, perjudica a tots els Ciutadans siguin de l’origen que siguin.
Catalunya no pot perdre mes el temps, cal que deixem de pensar en el que pugui dir el Tribunal Constitucional i començar a dibuixar un futur per poder ser tant independents com ho poden ser al segle XXI les nacions que composen la UE.

diumenge, 28 març de 2010

Salvem el "Rambles"

Amics , fa mes de 30 anys, volien convertir la Rambla amb un bulevard quan la van obrir per fer el metro, l’oposició dels veïns i veïnes del barri ho va aturar, amb el lema “Salvem la Rambla pels Vianants” .
Ara volen tancar el cinema Rambles, cal ser imaginatiu un altre cop i plantejar propostes , tant als propietaris, com a l’administració, perquè el “Rambles” no tanqui les portes.
Volem per al nostre barri cinema en V.O,i també hem de poder veure cinema comercial en català. Endavant i com diluent els “Manel “ i, a vegades, ens en sortim.
Que tinguem sort.

dimarts, 16 març de 2010

El Decreixement, alternativa a la crisi

L’alternativa real a la crisi, que no només és econòmica, sinó també alimentària, ecològica i energètica, passa pel decreixement. Això vol dir reconduir l’economia al seu significat primari: el conjunt d’activitats per satisfer les necessitats humanes, dins dels límits estrictes de la sostenibilitat del planeta. Sabem que vivim en un món on el creixement infinit no és possible.

Cal pensar en el nostre consum d’una manera diferent, hem de ser conscients que una minoria de la humanitat ens hem convertit en objectes consumidors. El “ho veus, ho vols i ho tens”, ens va prenent la vida sense que ens adonem, els anys del crèdit fàcil i del capitalisme popular, han potenciat els valors del sistema entre la majoria de la població, si no canviem aquests valors, no canviarem el sistema.

Més enllà de les necessàries polítiques públiques per fe front a la crisi crec que hi ha pràctiques quotidianes, que poden començar a posar els fonaments d’un altre model econòmic.

.- Consum responsable, cal no consumir irracionalment. Cal evitar els grans centres comercials, que són els grans responsables de l’especulació dels productes bàsics, comprar proper reforça l’economia local, també és molt important potenciar les experiències de consum compartit.

.-L’habitatge. Al nostre país el poder que té el sector de la construcció, ens deixa poc marge d’actuació. Aquí ha especulat tothom. Actualment tenim moltes cases buides i molta gent sense casa, o amb dificultats per pagar-la, aquí és on l’administració ha d'intervenir amb prioritat.
També cal promoure noves iniciatives, perquè les hipoteques no ens escanyin, fomentar les cooperatives, abaratir els costos del sòl i de la construcció, afavorir les rehabilitacions de vivendes, hi ha experiències locals que ho demostren.

.-Empreses en crisi. Davant l’allau de tancaments d’empreses, cal que els treballadors s’autoorganitzin, conjuntament amb els sindicats, per tal de recuperar l’empresa sota forma cooperativa, sempre que sigui viable. Els ajuts públics han de servir per reforçar aquestes experiències.

Cal promoure l’economia productiva davant l’economia especulativa, sobre tot aquella orientada a satisfer necessitats socials, i també cal ajudar a reconvertir ecològicament aquells sectors industrials que produeixin béns útils per a la societat.

diumenge, 7 març de 2010

25 anys del Centre d'Estudis de L'Hospitalet

Amics i amigues del Centre d’Estudis, qui ho havia de dir, sembla que fos l’altre dia, però ja han passat 25 anys! Sóc soci de l’entitat des del primer dia, quan l’amic Jaume Botey em va explicar que volien muntar una entitat per tal d’aprofundir en el coneixement del nostre passat, analitzar i debatre els reptes del present i futur de la nostra ciutat, tot promovent un espai de recerca i de difusió.

Recordo el començament de l’entitat, la seva primera ubicació física, al pis del carrer Major 57; em va fer molta il•lusió aquell local, perquè jo hi vaig viure els primers vint-i-cinc anys de la meva vida, en aquella escala.

Cal dir que no he estat un soci actiu en el dia a dia de l’entitat, però sempre he procurat participar en totes les activitats que el CEL’H ha organitzat. Recordo especialment les jornades de normalització lingüística, les jornades d’associacionisme i les publicacions del i L’Hospitalet, lloc de memòria -on, gràcies a la bona feina dels autors, em vaig assabentar d’aspectes de la deportació del meu avi, que la meva família i jo desconeixíem.

Vint-i-cinc anys signifiquen molt per a la nostra entitat, i voldria aprofitar aquestes lletres per agrair l’esforç, la tenacitat i la tossuderia de totes aquelles persones que, al llarg d’aquests anys, amb el seu treball, han fet possible que es facin realitat tots els projectes que ha portat a terme el CEL’H.

Només em resta dir que continueu amb la bona feina que esteu fent i que, d’aquí a vint i cinc anys més, en tornem a parlar.