diumenge, 20 de febrer del 2011

Poema. De Ramon Minoves, nascut a L'Hospitalet l'any 1950.
Havent tornat a l’indret on vaig néixer,
sense reconèixer-lo

A l’Hospitalet

Jo tinc per cert que vaig néixer un capvespre
d’un fred hivern, a l’esquena del món,
vora d’un camp i del mur d’una fàbrica,
al si d’un mas que llanguia del tot.
Era l’instant en què un món es moria
enmig del part d’uns estranys horitzons.

Vull recordar la trobada dels segles
reconeguts cadascun pel seu torn:
el vell ferrer que ferrava peülles
i el traginer que tornava del Born
i el Metro Blau allà dalt la Torrassa
i el Carrilet que passava a migjorn.

Tot era un munt de barrija-barreja
on el pecat s’abraçava a la creu,
vespes, sis-cents i feixucs autobusos,
carros, cavalls i espardenyes als peus,
els camions avançant les tartranes
i el cant del grill barrejat amb les veus.

Vull recordar els solars amb deixalles,
amb alt herbei i amb infants joganers,
camins amb serps, sargantanes mandroses
i torts carrers, amb comerços i gent,
pisos en blocs de famílies obreres,
masos coberts per les heures del temps,
urc català, cante hondo i guitarres,
aiguabarreig de rius i calents.

El porxo gran de ca meva guardava
gra de moresc i garrofes i flors,
conills porucs i tot d’ànecs fatxendes,
cavalls de tir amb mirada de plor,
el taciturn anar fent d’algun moss
i els vans lladrucs, a la lluna, d’un gos.

Mai no vist uns instants de bellesa
com els d’allí, on vaig viure d’infant:
la lluna gran , pentinant les figueres
en el moment de les ombres fragants
i els borinots festejant les glicines
aquells matins de cel blau esclatant.

Mai no he vist unes postes més belles
Entre els canyars amagant l’horitzó,
cels encantats que la tarda daurava
i núvols roigs en un mòbil plafó.
Mai no he sentit un perfum com la terra
quan l’han regada a la posta de sol.

Mai no he vist més mesquina lletgesa
com la d’aquells horitzons d’arraval,
els fanguissars, romagueres i ortigues,
fàbriques greus i carrers sense asfalt,
colles de nit amb cançons de borratxo,
freds ganivets amb baralles de bar.

Il•lustres clans, amb mesquines històries,
nats del no-res, de benvendre solars,
i el crit del vent entre els erms de la tarda
i el tímid llum, trontollant allà dalt.
Mai no he vist més mesquina lletgesa
com la d’aquells horitzons d’arraval.

Sóc fronterer, d’aquest món de barreja
que ha ben marcat tot el meu tarannà.
Sóc de pagès, de cultius fets per l’aigua,
no gaire lluny de l vinyet de secà.
Sóc de ciutat, del suburbi més xava.
Sóc ben mestís, i el més pur català.

Des de ma llar em mirava la forma
de Montjuïc, fixa onada irreal,
i el pla tapís de conreus de Marina
i els quatre pins del petit carenal.
Jo sóc del pla, més, arran de muntanya,
de terra endins, però amb brisa de mar.
Jo sóc del camp que la vila endevina,
barceloní, amb brins d’herba al calçat.

II

Ara he tornat en aquell escenari
i m’he perdut tot buscant un carrer.
La gran ciutat va engolir-se la terra,
gent i ciment fan sentir-me estranger.
Ara he tornat en aquell escenari
i m’he perdut tot buscant un carrer.

No sóc aquell que, de lluny, torna a aquí.
Vinc de més lluny, car jo vinc del passat.
Si sempre es pot retornar pels camins,
En canvi no, contra el temps cavalcar.
Ja no existeix el meu poble d’infant,
Aquell indret va deixar d’existir.
Car si el meu món és una ombra distant
ja no tinc lloc. Només tinc el camí.

Jo tinc per cert que vaig néixer un capvespre
d’un fred hivern, a l’esquena del món,
vora del camp i del mur d’una fàbrica,
al si d’un mas que llanguia del tot.
Era l’instant en què un món es moria,
enmig del part d’uns estranys horitzons.